Plantejar una anàlisi sobre l’art, el consum, la cultura i el paper de les pràctiques artístiques com a servei públic és un treball extens i difícil. Tractar d’establir una explicació lineal que abastés totes les teories seria com definir una cosa quan encara és en un estat primari. Hem de partir de la posició de centralitat que ocupa la cultura en qualsevol projecte públic. En els temps postmoderns s’ha vist com la cultura s’ha expandit per l’àmbit social de manera que, en paraules de Jameson: “Tot el que conté la nostra vida social ha esdevingut cultural.” D’aquest fet podem considerar l’evidència que, si les polítiques són conseqüència de les circumstàncies històriques, la cultura i l’art també ho són. Així doncs, Jorge Ribalta, en el seu article Sobre el servicio público en la época del consumo cultural, a la revista Zehar, proposa que “l’autonomia de l’art només es pot donar en determinades circumstàncies historicopolítiques. Donat que no existeix pas un àmbit públic totalment aliè a la política, el discurs de l’autonomia de l’art, en què es fonamenta l’art modern occidental, és en si mateix una construcció política.”
Per aquest motiu és del tot impossible entendre o concebre qualsevol manifestació artística o programació cultural aliena a interessos polítics, de prestigi social o simbòlic. L’ús que s’ha fet de la cultura, des de la creació de les primeres estructures administratives destinades a aquest fi, a la segona meitat del segle XX, ha estat focalitzat a oferir un servei públic impulsat per unes polítiques culturals que han anat desplaçant els seus interessos des de la política fins a l’economia; és a dir, a la indústria cultural. Aquesta vinculació entre cultura i economia ha estat, sens dubte, una de les tensions per antonomàsia de l’art contemporani. En molts casos, l’artista considera la seva obra com a forma sublimada de la seva existència, l’artista profeta troba problemes per treballar en el marc del capitalisme i mantenir l’actitud antisistema d’avantguarda que el va distinguir en una època ja passada. L’obra d’art són objectes culturalment significatius, atorgat des d’un estrat social determinat i per aquelles persones o institucions que controlen aquest poder. “Avui dia, els museus i altres institucions similars [...]pertanyen al grup d’agents socials que tenen participació considerable, encara que no exclusiva en aquest poder cultural, en l’àmbit del que anomenen art major. [...] Participen (els artistes) conjuntament en el manteniment i/o desenvolupament del maquillatge ideològic de la societat. Treballen dins del marc, estableixen el marc i queden emmarcats ells mateixos sense saber-ho”, escriu Hans Haacke.
La crítica a l’objecte, la mercantilització i la crítica institucional són un assumpte plantejat des dels anys seixanta en els moviments que, tant des de dins de les institucions com des de fora, han intentat soscavar els seus fonaments. Hauríem d’interpretar aquestes manifestacions més com un intent d’assenyalar les desigualtats de poder implícites dins les institucions per evidenciar les fissures i les mancances. En el mateix text de Ribalta, esmentat anteriorment, l’autor assenyala que un servei públic cultural, perquè sigui democràtic, ha de romandre incomplet. Per incomplet hem d’entendre la noció d’obert a la reescriptura constant, ja que qualsevol pràctica definida des de dins serà sempre parcial.
Aquestes consideracions sobre la institució com a òrgan de poder i l’obra d’art com a elements distintius al servei d’un gust educat han sofert en els nostres dies més consideracions. Com indicàvem abans, la centralitat que la cultura ocupa en la vida social ha provocat que alguns teòrics assenyalin la nostra època com a etapa postfordista, en la qual els serveis, el coneixement, la comunicació i també els productes culturals formen part de la producció industrial. Segons Negri i Hardt: “Cada cop es fa més difícil establir una distinció entre els fenòmens econòmics i els culturals.” El resultat és l’aparició de noves formes de consum i de producció, a causa de la industrialització de serveis i la transformació de la gran fàbrica pel gran centre comercial. La ciutat industrial ha deixat pas a la ciutat comercial que té en el centre comercial el seu temple.
El centre comercial reuneix i fomenta el creixement de noves formes de vida fins al punt d’esdevenir referències per a les noves geografies urbanes. Si el segle XIX el carrer amb el flaneur acaparava el model de vida social, ara el centre comercial ha aniquilat el carrer i la plaça i ha convertit el mitificat flaneur en un addicte de la imatgeria comercial i el màrqueting, en què el consum és el ritu de la postmodernitat. Prenent com a base totes aquestes consideracions, la proposta plantejada per Bonart Cultural al centre comercial Espai Gironès de Salt, a través del projecte Tens 5 minuts per al consum cultural, en què participen Manel Bayo, Quelic Berga, Carlus Camps, Eeeex i Xanu, Marcelo Expósito, Pau Faus, PALnoise i Jordi Mitjà, se situa fora de les tradicionals institucions expositives i s’infiltra en els contextos externs als tradicionalment artístics.
Tens 5 minuts per al consum actua com a dispositiu d’interferència que tensiona la relació entre consum, cultura i art. És important destacar que aquests espais comercials sobresocialitzats, en què consum i oci són indissociables, han de ser considerats per les polítiques culturales i socials i oferir alternatives a aquest model d’oci que empobreix l’horitzó cultural. Aquesta intervenció suposa interrompre la dinàmica convencional del centre i les expectatives associades del consumidor i provocar, des de dins del centre, un reflex de les dinàmiques de consum a les quals estem acostumats i alhora obrir la mirada més enllà del microunivers comercial. El projecte vol presentar una realitat susceptible d’ésser qüestionada i interpel·lada per la resta del públic a través d’uns models que s’apropin a la seva quotidianitat i s’insereixen en els seus hàbits de vida i de consum. S’han de promoure accions que incentivin una reflexió crítica sobre la relació de dependència, els antagonismes i la hibridació entre aquests conceptes en la societat actual. Si abans les intervencions crítiques atacaven des de dins i des de fora les institucions museístiques, ara amb el desplaçament de la cultura de l’ambit polític a l’àmbit econòmic, la mirada es desplaça cap els gran centres de consum, com podrem abordar aquesta relació.?
Beatriz G. Moreno
(Text publicat a la revista bonart, nº128, juny, 2010)
